Desprès de dues setmanes de fisio, antiinflamatoris, gels i neguit ha arribat es gran dia.
M’he llevat amb moltes ganes, ben dormit, bon esmorzar, beguda isotònica i amb un temps que acompanyava. He deixat de costat les molèsties i he decidit sortir a ritme de 3: 45 fins fins el qm 32 i desprès a veure que passa. Era una manera d’assegurar baixar de 4 hores (això es un dir ja que a una marató no hi ha res segur)
Com un rellotge i amb molt bones sensacions, hem passat la mitja a 1: 54 i al qm 32 portava un ritme mig de 5: 22. No anava massa sobrat per fer gaires boigerias, pel que he seguit a ritme uns quilometres mes (malgrat a l’hora de la veritat el ritme ha baixat una mica). Fins el 39 he anat a 5: 40 (ritme de 2 hores). Ja no se me podia escapar baixar de 4 hores desprès de 10 maratons i en lo be que me trobava, pero a partir d’aquí m’he començat a notar molèsties on havia tingut la contractura. No pensava aturar passés el que passés, ja quasi ho havia aconseguit
Entre el cansament i la por de quedar clavat he patit aquestos 3 últims quilometres. El Paral·lel es feia etern i el final del carrer Sepulveda no arribava mai.
No pensar, no sentir, nomes corre. Al final ho hem aconseguit 3: 54: 43 (9 minuts menys que la meva darrera MMP de fa tan sols 4 mesos a Donostia)
No vull deixar pasr l’ocasió d'agrair a tota la família de correcats el seu suport, tan per part dels que corrien com per la dels que animàvem. Es un orgull per mi ser “taronja”. Gracies
M’he llevat amb moltes ganes, ben dormit, bon esmorzar, beguda isotònica i amb un temps que acompanyava. He deixat de costat les molèsties i he decidit sortir a ritme de 3: 45 fins fins el qm 32 i desprès a veure que passa. Era una manera d’assegurar baixar de 4 hores (això es un dir ja que a una marató no hi ha res segur)
Com un rellotge i amb molt bones sensacions, hem passat la mitja a 1: 54 i al qm 32 portava un ritme mig de 5: 22. No anava massa sobrat per fer gaires boigerias, pel que he seguit a ritme uns quilometres mes (malgrat a l’hora de la veritat el ritme ha baixat una mica). Fins el 39 he anat a 5: 40 (ritme de 2 hores). Ja no se me podia escapar baixar de 4 hores desprès de 10 maratons i en lo be que me trobava, pero a partir d’aquí m’he començat a notar molèsties on havia tingut la contractura. No pensava aturar passés el que passés, ja quasi ho havia aconseguit
Entre el cansament i la por de quedar clavat he patit aquestos 3 últims quilometres. El Paral·lel es feia etern i el final del carrer Sepulveda no arribava mai.
No pensar, no sentir, nomes corre. Al final ho hem aconseguit 3: 54: 43 (9 minuts menys que la meva darrera MMP de fa tan sols 4 mesos a Donostia)
No vull deixar pasr l’ocasió d'agrair a tota la família de correcats el seu suport, tan per part dels que corrien com per la dels que animàvem. Es un orgull per mi ser “taronja”. Gracies
1 comentario:
ENhorabona Marc, a poc a poc vas aconseguint els teus objectius per al teu gran repte al mes de Juny !!!
Cesc
Publicar un comentario