Me feia molta il•lusió fer aquest mig Ironman. Era la primera vegada que es feia una prova de llarga distancia a Mallorca, I a mes passava per davant casa dels meus pares. El recorregut de la cursa era on jo havia passat tota la meva infantessa, cada estiu durant tres mesos.
La veritat es que no anava massa entrenat. He de reconèixer que desprès de l’Ironman de Niça, he perdut una mica las referencies, i anar a fer un mig Ironman me semblava la cosa mes normal. Venia de fer la Marnaton de Cap de Creus també sense entrenar gaire i vaig gaudir la de valent
Arribem a la platja de Palma i debut a la temperatura de s’aigo no es pot anar amb neoprè. Per primera vegada estic content de tenir mes de 50 anys. Noltros is podem. A les 8 del mati érem 20 amb neoprè i tots els altres sense. Jugàvem amb avantatge. Llàstima que varen estar tant de tens amb donar la sortida que nomes pensava si havia estat una bona idea això d’anar amb neoprè si ja suava com un porc abans de la sortida
Vaig sortir de s’aigo molt bé. Agafo sa bici i durant tota l’estona mantinc e inclòs milloro posicions. Deixo la bici i començo a córrer. Als 2 quilometres ja veia que les sensacions que m’havien acompanyat de bon rollo durant tot el cap de setmana se torçaven. No anava comode i el ritme anava baixant, 5: 40.. 6: 00.. 6: 20… i seguia sense anar comode. Me quedava la part que mes il•lusió hem feia; on trobaria sa meva família, però no era el dia.
Canvi de xip. Nomes podia gaudir la cursa i passar del temps. No mirar el rellotge i anar deixant passar els quilometres. Anar recordant moments e imatges de l’infancia. Esperar els moments on els meus fills m’acompanyarien una estona. Veure els meus pares que mai m’havien vist córrer… i com sempre, entrar amb un somriure amb el meus fills
Me varen caure 2: 28 a la mitja, però això no té cap importància.
No hay comentarios:
Publicar un comentario